SCHUBERT A L'OMBRA BEETHOVEN
F. SCHUBERT: Obertura "Rosamunda"
F. SCHUBERT: Simfonia N. 8 "Inacabada"
L. V. BEETHOVEN: Triple Concerto
Barcelona: dissabte, 26 de març, 18.30h.
Auditori Enric Granados
Lleida: diumenge, 27 de març, 19.00h.
SCHUBERT : Obertura Rosamunda Schubert va deixar-nos incrustades en la memòria precioses tonades per recórrer l'hivern, enamorar-nos d'una formosa molinera, i fins i tot plànyer una simfonia sense final. Una cortina de silenci, en canvi, ens enverina l'intent de recordar el gust de qualsevol plat de l'extens menú de les seves partitures per al teatre: més d'una dotzena, incloent-hi 8 òperes, que Schubert va cuinar amb la mateixa cura amb què immortalitzà una truita per a quintet.  Totes les partitures escèniques de Schubert fracassaren, però ell mai no es va rendir. L'any 1823 els administradors del Theater-an-der-Wien de Viena li demanaren de crear la música incidental d'una nova obra de fantasia: "Rosamunda, Princesa de Xipre” de l'escriptora Wilhelmine von Chezy.  Els crítics, sempre més unànimes a il·luminar abans les maldats d'un autor que les seves bondats, coincideixen a definir a Wilhelmine, autora del llibret per a l'òpera Euryanthe de Weber, com a una escriptora amb moltes limitacions. Rosamunda no en va ser l'excepció i la producció no va anar més enllà de dues representacions. L'únic elogi el va recollir la música de Schubert: "Quina llàstima que aquesta música meravellosa no hagi trobat un tema més digne!” gemegava el crític d'un dels diaris de la capital, però el fracàs del llibret va empènyer la partitura a l'abisme de l'oblit.  |
L'any 1867, dos intrèpids anglesos: George Grove, el cognom del qual dóna nom a un diccionari de música, i Arthur Sullivan, futur cèlebre compositor de operetes, recordeu El Mikado, organitzaren una expedició a Viena per trobar el Sant Grial de Schubert. En el fons d'armaris polsosos, a més de moltes cançons fins aleshores desconegudes, els dos intrèpids van descobrir els manuscrits de les Simfonies núms. 1, 2, 3, 4 i 6 i, eureka!, també les partitures originals per a Rosamunda.
L’obertura està bastida sota la mateixa estructura que Mozart emprava per compondre les obertures de les seves òperes. En llenguatge tècnic: sonata allegro sense secció de desenvolupament. Després d’una introducció lenta, una alegria lleugera esclata farcida de tonades nascudes d’aquella inspiració que ens fa dubtar de si Schubert va ser un compositor jove que va morir massa vell o un compositor vell que va morir massa jove. Tant hi fa. Gaudim-la
SCHUBERT : Simfonia N. 8 "Inacabada" Pels volts de l’any 1822 i següents, Schubert va compondre una sèrie de fragments musicals, com ara un manuscrit de vint-i-cinc pàgines d'una simfonia en re major, que abandonà per a una consideració futura.  El cas és que els seus biògrafs han suggerit que Schubert havia entrat per aquells anys en un període d'autocrítica profunda de tota creació destinada a una orquestra degut al caràcter intimidador de la gegantesca ombra del Beethoven més simfònic.  Entre les obres parcialment acabades hi havia la seva fascinant Simfonia núm. 7 (anomenada núm. 8), coneguda per la posteritat com “la Inacabada”. El manuscrit porta la data del 30 d'octubre de 1822. Però és possible que l’ombra de Beethoven no fos l’única foscor que entorpís el desenvolupament creatiu de Schubert. Per aquella mateixa època, Schubert va contraure la sífilis. Encara que no tenim constància d'un diagnòstic formal de la malaltia, sembla que no hi ha dubtes sobre la seva naturalesa.  Schubert va presentar una erupció a tot el cos, probablement una rosèola i malestar general, que el va obligar a confinar-se a casa dels seus pares durant les primeres setmanes de 1823. Els metges li van recomanar una estricta dieta alternada amb períodes de dejuni, prendre grans quantitats de te calent, banys freqüents i ungüents de mercuri.  La Simfonia N. 8, la 7 per als experts, restà Inacabada i no va sortir a la llum fins a la dècada de 1860, quan va descobrir-se el manuscrit en l'estudi de l'amic i company de Schubert, Anselm Hüttenbrenner. El manuscrit contenia dos moviments totalment anotats i esbossos per a un tercer. Els dos moviments complets (més un moviment final d'una altra de les obres de Schubert) es van estrenar el 1865, gairebé 40 anys després de la mort del compositor. Però per què no la va acabar? Tot són especulacions: potser associava l’obra a la malaltia que el duria a la mort. Potser... |
BEETHOVEN: Triple Concerto per a violí, violoncel i piano
Amb el segle XIX tot just acabat d'estrenar, Beethoven va començar a rumiar la possibilitat d'un viatge a la França revolucionària que tant el fascinava. Fins i tot, a finals de novembre del 1803 va prendre la decisió "irrevocable" d'anar a viure a París. Els esdeveniments posteriors de la Història majúscula revocaren l'emigració de Beethoven a un altre país.
En el mateix quadern de notes on estava naixent la simfonia dedicada a Napoleó Bonaparte, l'Heroica, Beethoven esbossava un triple concert a l'estil francès. I és que atès que aleshores la Symphonie concertante era el gènere més celebrat a França, Beethoven va creure que un Triple Concerto podria ser la millor carta de presentació davant del públic de París.
Beethoven dedicà la partitura a un dels seus mecenes més il·lustres, l'arxiduc Rudolf d'Àustria, germà de l'emperador Francesc II, a qui havia començat a donar classes de piano i composició l'any 1803. El pla de Beethoven era que Rudolf compartís la glòria de participar com a solista en un concert, a on el piano subratllava sense complicacions tècniques les parts molt més virtuosístiques del violí i el violoncel solistes.
La geografia del concert està dominada per dos moviments exteriors espaiosos envoltats per una calma preciosa taral·lejada a l'inici pel violoncel sobre un fons de cordes tranquil·les. De sobte, l'estat d'ànim de la partitura s'altera, a contracor, donant pas a un moviment de ball final a través d'un rondó coronat amb la cirereta d'una polonesa.
Escrit entre els cims de la Simfonia Heroica i el primer esborrany de la l'òpera Fidelio, el Triple Concerto és, com apuntà un historiador ocurrent "la televisió en xarxa a l'era de Netflix". Un concert que tot i que no s'endinsa en aigües musicals agitades, la seva audició convida a la felicitat. Aquí el podeu escoltar interpretat per dos dels solistes que ens acompanyaran en aquest programa: Gordan Nikolic i Celine Flamen:
EPÍLEG:
El pianista d'aquest programa havia de ser l'ucraïnès Danylo Saienko. La guerra en el seu país provocada per la invasió russa l'han impedit de venir. Malgrat les gestions que hem fet davant de representants públics, Danylo no pot sortir d'Ucraïna. Fa uns dies, Rússia bombardejà la seva ciutat, Leòpolis. En un missatge recent, Danylo ens deia:
" Ho sento, però de moment no veig cap possibilitat de sortir del país per fer concerts. Ahir el nostre president va signar un decret per ampliar el període militar durant 30 dies més a partir del 24 de març. Això és molt trist per a mi. Però aquesta és la realitat en què es troba ara tot el nostre país.
Ahir estava a la unitat de l'exèrcit, provant d'obtenir permís per marxar. Però no hi ha cap esperança, un concert de música clàssica no és una raó seriosa perquè el país està en guerra. Ara molts homes que tenen feina als països europeus es veuen obligats a tornar a Ucraïna per defensar el seu país. Els músics també. No estic sol en aquesta situació. Aquesta és la llei i no es pot canviar."
Gordan Nikolic, Celine Flamen i Bernat Bonjorn interpretaran al final del concert un bis en homenatge a Danylo Saienko i al poble ucraïnès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada