TEMPORADA 2020/21
GUIA CONCERT N. 10:
EL DESTÍ DE
TXAIKOVSKI
PROGRAMA:
Concert per a violí
Simfonia N. 4
Centre Cultural
Terrassa, divendres 16 d'abril, 20h
Palau de la Música
Barcelona, dissabte 17 d'abril, 18.30h
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS |
EL CONTEXT
TRES DONES I UN HOME
En la vida de Pyotr Illych Txaikovski (1840-1893), tres dones van ocupar un lloc essencial en l'agenda del seu destí.
La Mare :
Aleksandra Assier, (imatge esquerra) Piotr adorava la seva mare, però, el 1854, quan Txaikovski tenia 14 anys, va morir de la mateixa malaltia que mataria el seu fill: el còlera. Per al jove Piotr va ser un cop duríssim. La ferida emocional de la separació va sagnar tota la seva vida. Els freudians sostenen que a Piotr "li va ser impossible intimar amb altres dones perquè l'havia idealitzat massa".
L'Esposa:
Antonina Miliukova (imatge central) Un dia Txaikovski va rebre una carta d'amor d'Antonina presentant-se com antiga alumna seva, però Txaikovski no la recordava, de manera que no li contestava les cartes de creixent retòrica apassionada que ella li enviava. Després que Antonina amenaçà amb suicidar-se si no rebia resposta, el compositor la visità i li va semblar agradable, amb una "mitjana educació", i va decidir casar-s'hi per "satisfer el pare que el pressionava, per esvair tot rumor sobre la seva homosexualitat i per complir amb el seu destí".
La Mecenes:
Nadezhda Von Meck (imatge dreta), "més gran que ell, vídua rica, mare de dotze fills i dona culta". A partir del 1877 es convertí en la mecenes del compositor. Entre tots dos es va establir una relació d'amor platònic alhora que econòmica. Un dels fruits d'aquesta relació va ser la Simfonia núm 4, que el compositor li dedicà. A finals del 1890 Nadezhda trenca bruscament la relació, suposadament en assabentar-se de les inclinacions sexuals del compositor.
Aquí, la parella:
El cas és que el fum de la cortina ofegà Txaikovski des del primer dia com a casat. En una carta a la seva mecenes, Nadezhda von Meck, el compositor li confessà:
"Us preguntareu, és clar: però, com vam passar el temps quan ella i jo estàvem junts? Antonina era molt xerraire, però només tenia tres temes de conversa. A cada hora em repetia innombrables històries sobre homes que havien tingut sentiments tendres cap a ella. A continuació, amb no poca freqüència i amb una mena de passió inexplicable, em descrivia els vicis, les accions cruels i el comportament detestable de tots els seus parents,... El tercer tema eren les seves històries de la vida a l’internat. La seva incansable xerrameca no tenia aturador.”
En resum, sis setmanes després del matrimoni, i sense haver-lo consumat, Txaikovski fuig, literalment, del costat de la seva esposa Antonina a qui mai més no tornarà a veure.
Amb un intent de suïcidi poc documentat i una crisi nerviosa molt documentada, Txaikovski escriu l’epíleg final d’una unió desafortunada. Considerant el matrimoni amb Antonina una ferida terrible, escriu al seu germà Anatoly: “Només ara, sobretot després del relat del meu matrimoni, he començat a entendre finalment que no hi ha res més infructuós que no voler ser el que sóc per naturalesa."
Uns mesos després, gràcies a la pensió de 6000 rubles anuals que li ha assignat Nadezhda, Txaikovski viatja primer a Itàlia i després a la ciutat suïssa de Clarens, allotjant-se a la casa de repòs Hotel Richelieu perquè els nervis de Txaikovski recobressin la calma. Serà aquí, amb el Llac Leman com a teló de fons i amb la companyia de germans i amants, a on completarà la Simfonia N. 4 i compondrà el Concert per a violí.
--------------------------------
Des d’aquest matí m’ha agafat un inexplicable foc d’inspiració [...] Em sento meravellós i molt satisfet. Estic escrivint algunes peces petites, una sonata per a piano i un concert per a violí¨
A la companyia que li feia el violinista Kotek, cal afegir un catalitzador musical:
INSPIRACIÓ FRANCESA A L'HOTEL RICHELIEU
ÉS molt possible que la inspiració li assaltés a Txaikovski a l'Hotel Richelieu després d’acompanyar al piano al seu amant, el violinista Kotek, la simfonia espanyola per a violí i orquestra del compositor francès Eduard Lalo. Com deixa entreveure aquells dies Txaikovski a Madame Von Meck:
"[La Symphonie espagnole] és una música molt fresca. lleugeresa, ritmes picants, melodies boniques i excel·lentment harmonitzades ... Ell [Lalo], de la mateixa manera que Léo Delibes i Bizet, no s'esforça per aprofundir, però evita amb cura la rutina, busca noves formes i pensa més en la bellesa musical que en l'observació de les tradicions establertes, com fan els alemanys ".
L’estudiós David Brown escriu que Txaikovski "gairebé hauria estat escrivint la recepta per al concert per a violí que estava a punt de compondre".
El segon moviment del concert per a violí de Txaikovski no va ser el que va escriure originalment el compositor. I és que el violinista Kotek, que tutelava el procés de creació de l'obra, va pensar que la versió original era prou bona, però creia que Txaikovski podia fer-ho millor, així que l’obligà a escriure una altra música. La Canzonetta va ser el recanvi.
I què va succeir amb la primera opció que va compondre Txaikovski ? Doncs que la convertí en una partitura autònoma que titulà "Memòria d’un lloc estimat" fent referència tal vegada als dies passats a Suïssa amb Kotek.
Aquí la podeu escoltar en les mans de Júlia Fischer:
"AIXÒ NO ES POT TOCAR"
En comptes de tonades celestials amb molt de sucre, el tercer i darrer moviment del concert per a violí esclatarà en sons terrenals de la música popular russa.
Txaikovski volia dedicar el seu nou concert a Kotek, que tant l'havia ajudat a compondre'l, però el preocupava que la dedicatòria convidés a xafarderies malicioses sobre la seva relació. Per tant, decidí de dedicar-lo al famós violinista hongarès Leopold Auer, per a qui ja havia escrit la Sérénade mélancolique.
Però vet aquí que Auer va rebutjar la partitura per massa difícil. Possiblement ofès per la decisió de Txaikovski de dedicar l’obra a un altre violinista, Kotek tampoc no va voler interpretar mai l’obra i la relació acabà per trencar-se en mil bocins.
La literatura ens diu que Txaikovski memoritzà la ressenya de Hanslick fins a poder repetir-la de memòria paraula per paraula la resta de la seva vida. Per sort, l’opinió de Hanslick no importà massa atès que Brodsky aviat va tenir més compromisos per interpretar el concert en moltes altres ciutats del món.
Reviurem aquest concert en les mans del violinista serbi Nemanja Radulovic. Aquí el podeu veure i escoltar interpretant tot just el darrer moviment que tant escandalitzà Hanslick.
Gaudim d'aquesta música que fa olor a vodka, a terra mullada i a festa popular. Za zdorovie!
"El segon moviment de la simfonia expressa un altre aspecte de tristesa. Aquesta és la sensació de malenconia que es produeix al vespre quan, cansat de fer feina, t'asseus sol amb un llibre, però cau de la mà. Arriben un munt de records. És trist que hi hagi tantes coses en el passat, tot i que és agradable recordar la pròpia joventut. La vida és feixuga. És agradable descansar i mirar al teu voltant. Els records abunden! Moments feliços en què la sang jove bullia i la vida era satisfactòria. També hi ha records dolorosos, pèrdues irreconciliables. Tot això ara és en algun lloc molt llunyà. És trist, però d’alguna manera dolç recordar el passat."
Enmig d’aquests records, de sobte apareix una imatge de camperols borratxos i una cançó de carrer ...
Després, en algun lloc de la distància, un militar passa la processó.
Es tracta d’imatges completament incoherents que s’escorren pel cap mentre un s’adorm. No tenen res en comú amb la realitat; són estranyes, salvatges i incoherents ..."
"El quart moviment. Si dins teu no trobes cap motiu d’alegria, mira els altres. Surt i passeja entre la gent. Mira com poden divertir-se, lliurant-se de tot cor a sentiments alegres. Imagina l’alegria festiva de la gent normal. "
Que Txaikovski orquestra d'aquesta manera:
Segueix Txaikovski:
"Amb prou feines has aconseguit oblidar-te de tu mateix i deixar-te endur per l’espectacle de les alegries dels altres, que el destí irreprimible torna a aparèixer i et recorda a tu mateix."
"Però a d’altres tant els hi fa, i no s’han adonat que estàs solitari i trist. Oh, com s’ho passen de bé! Què feliços que tots els seus sentiments siguin senzills i directes. Aprofita't i no diguis que tot en aquest món és trist. L'alegria és una força senzilla però poderosa."
"Alegra't de l'alegria dels altres."
"Viure encara és possible."
Tal com passaria després amb la rebuda del Concert per a violí, el públic celebrà la simfonia en la seva estrena als Estats Units el 1890, però la crítica la crucificà. El crític del New York Post va escriure:
"La Quarta Simfonia de Txaikovski ha demostrat ser una de les més extremadament russes, és a dir, semi-bàrbares, composicions mai escoltades en la ciutat. ... Si Txaikovski haguera anomenat la seva simfonia "Una cavalcada en trineu a través de Sibèria" ningú no ho hauria trobat inadequat."
Nadezhda Von Meck (imatge dreta), "més gran que ell, vídua rica, mare de dotze fills i dona culta". A partir del 1877 es convertí en la mecenes del compositor. Entre tots dos es va establir una relació d'amor platònic alhora que econòmica. Un dels fruits d'aquesta relació va ser la Simfonia núm 4, que el compositor li dedicà. A finals del 1890 Nadezhda trenca bruscament la relació, suposadament en assabentar-se de les inclinacions sexuals del compositor.
EL DETONANT DE TOT PLEGAT
El 18 de juliol de 1877, Txaikovski es casa amb Antonina Miliukova. Bé, per Antonina aquella escena era una boda; per a Txaikovski, en canvi, segons testimonis escrits de l’esdeveniment, un funeral.
Aquí, la parella:
Com ja he apuntat, els estudiosos especulen amb què el matrimoni amb Antonina era la cortina de fum que Txaikovski considerà com la més adient per protegir-se, i protegir també la seva família, d’un escàndol si l’homosexualitat del compositor sortia a la llum pública.
El cas és que el fum de la cortina ofegà Txaikovski des del primer dia com a casat. En una carta a la seva mecenes, Nadezhda von Meck, el compositor li confessà:
"Us preguntareu, és clar: però, com vam passar el temps quan ella i jo estàvem junts? Antonina era molt xerraire, però només tenia tres temes de conversa. A cada hora em repetia innombrables històries sobre homes que havien tingut sentiments tendres cap a ella. A continuació, amb no poca freqüència i amb una mena de passió inexplicable, em descrivia els vicis, les accions cruels i el comportament detestable de tots els seus parents,... El tercer tema eren les seves històries de la vida a l’internat. La seva incansable xerrameca no tenia aturador.”
En resum, sis setmanes després del matrimoni, i sense haver-lo consumat, Txaikovski fuig, literalment, del costat de la seva esposa Antonina a qui mai més no tornarà a veure.
Amb un intent de suïcidi poc documentat i una crisi nerviosa molt documentada, Txaikovski escriu l’epíleg final d’una unió desafortunada. Considerant el matrimoni amb Antonina una ferida terrible, escriu al seu germà Anatoly: “Només ara, sobretot després del relat del meu matrimoni, he començat a entendre finalment que no hi ha res més infructuós que no voler ser el que sóc per naturalesa."
Uns mesos després, gràcies a la pensió de 6000 rubles anuals que li ha assignat Nadezhda, Txaikovski viatja primer a Itàlia i després a la ciutat suïssa de Clarens, allotjant-se a la casa de repòs Hotel Richelieu perquè els nervis de Txaikovski recobressin la calma. Serà aquí, amb el Llac Leman com a teló de fons i amb la companyia de germans i amants, a on completarà la Simfonia N. 4 i compondrà el Concert per a violí.
Hotel Richelieu
--------------------------------
TXAIKOVSKI: Concert per a violí (1878)
Txaikovski va escriure el concert per a violí i orquestra en tan sols 25 dies durant els mesos de març i abril de 1878. La motivació principal va ser l’amor que sentia pel violinista Iosif Kotek (1855-1885), alumne de composició de Txaikovski i també el seu amant, que acompanyà el compositor durant la seva segona estada a l'Hotel Richelieu.
Txaikovski i Kotek
El 17 de març Txaikovski escriu a Madame von Meck, donant testimoni de l’inici de la composició del concert per a violí:
Des d’aquest matí m’ha agafat un inexplicable foc d’inspiració [...] Em sento meravellós i molt satisfet. Estic escrivint algunes peces petites, una sonata per a piano i un concert per a violí¨
A la companyia que li feia el violinista Kotek, cal afegir un catalitzador musical:
INSPIRACIÓ FRANCESA A L'HOTEL RICHELIEU
ÉS molt possible que la inspiració li assaltés a Txaikovski a l'Hotel Richelieu després d’acompanyar al piano al seu amant, el violinista Kotek, la simfonia espanyola per a violí i orquestra del compositor francès Eduard Lalo. Com deixa entreveure aquells dies Txaikovski a Madame Von Meck:
"[La Symphonie espagnole] és una música molt fresca. lleugeresa, ritmes picants, melodies boniques i excel·lentment harmonitzades ... Ell [Lalo], de la mateixa manera que Léo Delibes i Bizet, no s'esforça per aprofundir, però evita amb cura la rutina, busca noves formes i pensa més en la bellesa musical que en l'observació de les tradicions establertes, com fan els alemanys ".
L’estudiós David Brown escriu que Txaikovski "gairebé hauria estat escrivint la recepta per al concert per a violí que estava a punt de compondre".
"HO POTS FER MILLOR..."
El segon moviment del concert per a violí de Txaikovski no va ser el que va escriure originalment el compositor. I és que el violinista Kotek, que tutelava el procés de creació de l'obra, va pensar que la versió original era prou bona, però creia que Txaikovski podia fer-ho millor, així que l’obligà a escriure una altra música. La Canzonetta va ser el recanvi.
I què va succeir amb la primera opció que va compondre Txaikovski ? Doncs que la convertí en una partitura autònoma que titulà "Memòria d’un lloc estimat" fent referència tal vegada als dies passats a Suïssa amb Kotek.
Aquí la podeu escoltar en les mans de Júlia Fischer:
"AIXÒ NO ES POT TOCAR"
En comptes de tonades celestials amb molt de sucre, el tercer i darrer moviment del concert per a violí esclatarà en sons terrenals de la música popular russa.
Txaikovski volia dedicar el seu nou concert a Kotek, que tant l'havia ajudat a compondre'l, però el preocupava que la dedicatòria convidés a xafarderies malicioses sobre la seva relació. Per tant, decidí de dedicar-lo al famós violinista hongarès Leopold Auer, per a qui ja havia escrit la Sérénade mélancolique.
Però vet aquí que Auer va rebutjar la partitura per massa difícil. Possiblement ofès per la decisió de Txaikovski de dedicar l’obra a un altre violinista, Kotek tampoc no va voler interpretar mai l’obra i la relació acabà per trencar-se en mil bocins.
"AQUESTA MÚSICA FA FERUM A VODKA"
L'estrena no tindria lloc fins a 3 anys després, l’any 1881, a Viena amb el violinista Adolph Brodsky com a solista. El públic va celebrar l'obra amb grans aplaudiments, però la crítica, en canvi, no va tenir pietat. Eduard Hanslick, un crític de referència, valedor de compositors com Brahms i Dvořák, menyspreà sobretot el caràcter rus del moviment final amb paraules que vorejaven la xenofòbia:
“El compositor rus Txaikovski segurament no és un talent normal, sinó més aviat inflat, amb una obsessió genial sense discriminació ni gust. Tal és també el seu últim, llarg i pretensiós concert per a violí. Durant un temps es mou sobriament, musicalment i no sense esperit. Però aviat la vulgaritat guanya el domini i s’afirma fins al final del primer moviment.
El violí ja no es toca; s’estira esquinçat, esquitxat. L’Adagio torna a tenir el seu millor moment , per pacificar-nos i guanyar-nos. Però aviat es trenca per deixar pas a un final que ens trasllada a una brutal i miserable alegria d'unes vacances russes. Veiem clarament els rostres salvatges i vulgars, sentim maleïcions, sentim ferum a vodka. Friedrich Vischer va observar una vegada, parlant d’obscenes imatges que fan pudor a la vista. El Concert per a violí de Txaikovski ens dóna per primera vegada la noció horrible que hi pot haver música que fa pudor a l’oïda ".
L'estrena no tindria lloc fins a 3 anys després, l’any 1881, a Viena amb el violinista Adolph Brodsky com a solista. El públic va celebrar l'obra amb grans aplaudiments, però la crítica, en canvi, no va tenir pietat. Eduard Hanslick, un crític de referència, valedor de compositors com Brahms i Dvořák, menyspreà sobretot el caràcter rus del moviment final amb paraules que vorejaven la xenofòbia:
“El compositor rus Txaikovski segurament no és un talent normal, sinó més aviat inflat, amb una obsessió genial sense discriminació ni gust. Tal és també el seu últim, llarg i pretensiós concert per a violí. Durant un temps es mou sobriament, musicalment i no sense esperit. Però aviat la vulgaritat guanya el domini i s’afirma fins al final del primer moviment.
El violí ja no es toca; s’estira esquinçat, esquitxat. L’Adagio torna a tenir el seu millor moment , per pacificar-nos i guanyar-nos. Però aviat es trenca per deixar pas a un final que ens trasllada a una brutal i miserable alegria d'unes vacances russes. Veiem clarament els rostres salvatges i vulgars, sentim maleïcions, sentim ferum a vodka. Friedrich Vischer va observar una vegada, parlant d’obscenes imatges que fan pudor a la vista. El Concert per a violí de Txaikovski ens dóna per primera vegada la noció horrible que hi pot haver música que fa pudor a l’oïda ".
La literatura ens diu que Txaikovski memoritzà la ressenya de Hanslick fins a poder repetir-la de memòria paraula per paraula la resta de la seva vida. Per sort, l’opinió de Hanslick no importà massa atès que Brodsky aviat va tenir més compromisos per interpretar el concert en moltes altres ciutats del món.
Reviurem aquest concert en les mans del violinista serbi Nemanja Radulovic. Aquí el podeu veure i escoltar interpretant tot just el darrer moviment que tant escandalitzà Hanslick.
Gaudim d'aquesta música que fa olor a vodka, a terra mullada i a festa popular. Za zdorovie!
Una salutació del Nemanja:
-------------------------------
TXAIKOVSKI: Simfonia N. 4 (1878)
Durant el moment tan convuls de la seva vida personal al voltant del seu matrimoni, Txaikovski continuà treballant en la seva quarta simfonia fins acabar-la durant la seva primera estada a l'Hotel Richelieu a Suïssa.
Quan la Simfonia es va estrenar en un concert de la Societat Musical Russa a Moscou el 10 de febrer de 1878, va representar un autèntic avanç en termes de profunditat i complexitat tant estructural com emocional. Aquest híbrid simfònic, un encreuament entre la forma arquitectònica de la simfonia i la forma principalment "literària" o "poètica" del poema simfònic, reflectí la muntanya russa emocional que provocà en Txaikovski el seu matrimoni.
Durant el moment tan convuls de la seva vida personal al voltant del seu matrimoni, Txaikovski continuà treballant en la seva quarta simfonia fins acabar-la durant la seva primera estada a l'Hotel Richelieu a Suïssa.
Quan la Simfonia es va estrenar en un concert de la Societat Musical Russa a Moscou el 10 de febrer de 1878, va representar un autèntic avanç en termes de profunditat i complexitat tant estructural com emocional. Aquest híbrid simfònic, un encreuament entre la forma arquitectònica de la simfonia i la forma principalment "literària" o "poètica" del poema simfònic, reflectí la muntanya russa emocional que provocà en Txaikovski el seu matrimoni.
El trauma va empènyer Txaikovski a escriure una música tan personal i expressiva que per força havia de trasbalsar l'estructura de la forma simfònica. La Quarta Simfonia és una confessió dramàtica, autobiogràfica, que dibuixa una frontera emocional amb les tres simfonies anteriors.
GUIÓ D'UNA SIMFONIA
De fet, el compositor, a petició de la seva mecenes Madame Von Meck, a qui està dedicada la simfonia, va escriure un programa detallat per a cada moviment, revelant els seus pensaments filosòfics i els sentiments més íntims. El relat de la simfonia explicat pel compositor:
"En el primer moviment, la introducció és la llavor de tota la simfonia, sens dubte la idea principal:
GUIÓ D'UNA SIMFONIA
De fet, el compositor, a petició de la seva mecenes Madame Von Meck, a qui està dedicada la simfonia, va escriure un programa detallat per a cada moviment, revelant els seus pensaments filosòfics i els sentiments més íntims. El relat de la simfonia explicat pel compositor:
"En el primer moviment, la introducció és la llavor de tota la simfonia, sens dubte la idea principal:
Això és el destí: aquesta és la força fatídica que impedeix que l’impuls cap a la felicitat assoleixi el seu objectiu, que assegura gelosament que la pau i la felicitat no siguin completes i sense núvols. El Destí majúscul que penja sobre el cap com l’espasa de Damocles, enverinant constantment l'ànima. És una força invencible que mai no es pot vèncer, simplement suportada, sense esperança.
Els sentiments desoladors i desesperançats es fan més forts i intensos. És millor fugir de la realitat i submergir-se en els somnis:
Oh alegria! Del no-res apareix un somni de dia dolç i suau. Alguna imatge humana feliç i radiant s’apressa i ens atrapa:
Què meravellós! Que llunyà ara sona l’obsessiu primer tema de l’al·legro! Poc a poc l’ànima s’envolta de somnis desperts. Tot el que és ombrívol i sense alegria s’oblida. Aquí està, aquí està, la felicitat!
No! Aquests eren somnis desperts i el destí ens desperta :
No! Aquests eren somnis desperts i el destí ens desperta :
I, per tant, tota la vida és una alternança ininterrompuda de crua realitat amb somnis fugitius i visions de felicitat ... No existeix cap paradís ... Deriva sobre aquell mar fins que t'enfonsa i et submergeix en les seves profunditats. Aquest és, aproximadament, el programa del primer moviment..."
...amb l'espasa de Damocles del Destí inexorable com a protagonista.
...amb l'espasa de Damocles del Destí inexorable com a protagonista.
"El segon moviment de la simfonia expressa un altre aspecte de tristesa. Aquesta és la sensació de malenconia que es produeix al vespre quan, cansat de fer feina, t'asseus sol amb un llibre, però cau de la mà. Arriben un munt de records. És trist que hi hagi tantes coses en el passat, tot i que és agradable recordar la pròpia joventut. La vida és feixuga. És agradable descansar i mirar al teu voltant. Els records abunden! Moments feliços en què la sang jove bullia i la vida era satisfactòria. També hi ha records dolorosos, pèrdues irreconciliables. Tot això ara és en algun lloc molt llunyà. És trist, però d’alguna manera dolç recordar el passat."
"El tercer moviment no expressa cap sentiment específic. Es tracta d’arabescos capritxosos, imatges vagues que envaeixen la nostra imaginació després de beure una mica de vi i sentir les primeres fases de la intoxicació. L’esperit no és ni alegre ni trist. No pensar en res en particular, donar renda lliure a la imaginació, que d’alguna manera comença a pintar estranyes imatges ...
Enmig d’aquests records, de sobte apareix una imatge de camperols borratxos i una cançó de carrer ...
Després, en algun lloc de la distància, un militar passa la processó.
Es tracta d’imatges completament incoherents que s’escorren pel cap mentre un s’adorm. No tenen res en comú amb la realitat; són estranyes, salvatges i incoherents ..."
"El quart moviment. Si dins teu no trobes cap motiu d’alegria, mira els altres. Surt i passeja entre la gent. Mira com poden divertir-se, lliurant-se de tot cor a sentiments alegres. Imagina l’alegria festiva de la gent normal. "
Aquí Txaikovski farà ús com a tema secundari d'una cançó popular russa. Aquí la podeu escoltar en la versió original.
Во поле береза стояла (En el camp hi havia un bedoll)
https://youtu.be/hWgKDj2voJw?t=51
Segueix Txaikovski:
"Amb prou feines has aconseguit oblidar-te de tu mateix i deixar-te endur per l’espectacle de les alegries dels altres, que el destí irreprimible torna a aparèixer i et recorda a tu mateix."
"Però a d’altres tant els hi fa, i no s’han adonat que estàs solitari i trist. Oh, com s’ho passen de bé! Què feliços que tots els seus sentiments siguin senzills i directes. Aprofita't i no diguis que tot en aquest món és trist. L'alegria és una força senzilla però poderosa."
"Alegra't de l'alegria dels altres."
"Viure encara és possible."
Tal com passaria després amb la rebuda del Concert per a violí, el públic celebrà la simfonia en la seva estrena als Estats Units el 1890, però la crítica la crucificà. El crític del New York Post va escriure:
"La Quarta Simfonia de Txaikovski ha demostrat ser una de les més extremadament russes, és a dir, semi-bàrbares, composicions mai escoltades en la ciutat. ... Si Txaikovski haguera anomenat la seva simfonia "Una cavalcada en trineu a través de Sibèria" ningú no ho hauria trobat inadequat."
El concertino d'aquest programa serà Joan Espina
Bon concert!
Bon concert!
