LES EDATS PRODIGIOSES
PROGRAMA:
TIMÓN: Requiem for a Planet (text: Greta Thunberg)
W. A. MOZART: Concert per a piano N.21
F. SAY: Alla Turca Jazz
MENDELSSOHN: Simfonia N. 3 "Escocesa"
Barcelona: dissabte, 5 de febrer, 18.30h.
Auditori i Palau de Congressos
Castelló: diumenge, 6 de febrer, 18.00h.
El fil conductor del programa és aquell l’espai temporal que abasta des de la infantesa a l’adolescència. A saber, Mendelssohn i Mozart comparteixen un passat com a “nens prodigi” i la seva música ens segueix arribant endolcida amb una desacomplexada innocència infantil. Les veus infantils dels cors de Petits i Mitjans de l’Orfeò Català entonaran amb la música del compositor resident del Palau, Marc Timón, el discurs de l’adolescent Greta Thunberg compromesa amb la salvació climàtica del planeta. I, com a epíleg metafòric, Fazil Say segueix duent el segell d’”enfant terrible” de la música clàssica per les seves brillants i transgressores interpretacions. A la fi, des de la infantesa a
l’adolescència com a escenaris de les edats prodigioses. 
TIMÓN: Requiem for a Planet “Requiem for a Planet” és el fruit d’un
encàrrec del Palau de la Música al seu compositor resident, Marc Timón. La
partitura li posa música a les frases més emblemàtiques de l'activista del canvi climàtic Greta Thunberg en la seva intervenció davant dels líders
mundials a la Cimera del Clima l’any 2019 Aquí podeu escoltar l'esmentat discurs de
Greta Thunberg: Aquest és el text que els Cors de
Petits i Mitjans de l’Orfeó català, el Cor Infantil i Juvenil del projecte
social del Palau “Palau Vincles” cantaran amb la col·laboració de la soprano
Isabella Gaudí: “Tot això està malament. Jo no hauria
d'estar aquí dalt. Calleu! No obstant això, tots veniu a nosaltres, la gent jove
per l'esperança. Ecosistemes sencers estan col·lapsant! Encara no sou prou
madurs per dir-ho tal com és. Ens esteu fallant! Teniu massa por. Com goseu? Us estarem vigilant.
Són els patiments de molts els que paguen per uns luxes d'uns pocs. No podem
resoldre una crisi sense tractar-la com a una crisi.“  Aquí podeu escoltar una versió
virtual de l’obra del Marc Timón:
W. A. MOZART: Concert per a piano N. 21 KV 467 El maig de 1781, Mozart va ser acomiadat del servei de Jerònim Colleredo, el príncep arquebisbe de Salzburg amb una puntada al cul. Encantat d'alliberar-se d'aquesta relació poc agraïda, el compositor va traslladar-se al Vaticà musical de l'època, Viena. En poc temps s'havia submergit en un frenètic horari de composició, interpretació i ensenyament.  Viena valorava sobretot Mozart per la seva virtuositat al piano. Així, en un esclat gloriós d'activitat, va compondre 12 concerts per a piano superlatius des del febrer de 1784 fins al desembre de 1786. Són més profunds en sentiment, més amplis en abast i més rics en color que qualsevol altre concert abans escrit per a piano. Mozart estrenà la majoria d'aquests 12 concerts, sovint pocs dies després d’enllestir-los, i normalment en concerts de subscripció dissenyats per al seu propi benefici. Tal va ser el cas del Concert per a piano núm. 21 estrenat, amb gran èxit, el 10 de març de 1785.
 El Concert per a piano núm. 21 és una de les peces més romàntiques compostes per Mozart. El moviment d'obertura està construït amb un suport orquestral que coincideix amb la part solista en interès i varietat. Aquí, Mozart equilibra amb igual mestratge contundència, elegància i enginy. El caràcter oníric del moviment lent es basa en els materials més simples; el seu efecte, tanmateix, és màgic. Aquí el podeu escoltar en la versió de Fazil Say: La seva plàcida bellesa va servir com a teló de fons més eficaç per a un drama romàntic del 1967, la pel·lícula sueca Elvira Madigan. Des d'aleshores, aquesta partitura també és coneguda com el concert Elvira Madigan.  El concert conclou amb un rondó a on ressonen les rialles de l'òpera còmica Les noces de Fígaro, la creació de la qual Mozart engegaria després de la composició d'aquest concert. Aquí el rondó en les mans de Fazil Say:
SAY: Alla Turca Jazz "Alla Turca Jazz” és la versió sincopada que Fazil Say va
inventar a partir del tercer moviment, Alla turca, de la Sonata núm. 11 per a piano, de Mozart. Aquí la podeu escoltar en la versió del
seu autor: Nosaltres interpretarem aquesta versió de la partitura, orquestrada pel mateix Fazil Say: |
Felix Mendelssohn va ser fill d’una família culta i rica. El seu avi va ser el conegut filòsof Moses Mendelssohn, i el seu pare, Abraham, un banquer de gran èxit. Com a resultat, el jove Félix, i la seva superdotada germana Fanny, i la resta de germans, van gaudir de certs avantatges. Poso per cas, el jove Mendelssohn tenia a la seva disposició una orquestra privada per assajar les seves noves composicions en les vetllades musicals que la família celebrava tots els diumenges a la casa de Berlín.
Tot i que no va implicar-se en la
seva composició a temps complet fins al 1840, Mendelssohn va pensar per primera
vegada a escriure la Simfònica núm. 3 "Escocesa" el 1829, mentre viatjava per les Illes
Britàniques en companyia d’un amic, Karl Klingemann.
El 26 de març de 1829, Mendelssohn li
va escriure una carta anunciant-li que esperava arribar a Londres en menys d'un mes:
“L'AGOST PROPER VAIG A ESCOCIA, amb un
rasclet per a cançons populars, una orella per als encantadors, camp olorós i
un cor per a les cames nues dels nadius”.
Al juliol, Mendelssohn i Klingemann
van començar el seu viatge de Londres a Edimburg, un viatge en diligència que el compositor va documentar a través de
dibuixos a llapis i esbossos a ploma i tinta. El 26 de juliol van arribar a
Edimburg, i uns dies després van fer una gira per les terres altes escoceses.
Les tres setmanes que va passar a Escòcia l'any 1829 van deixar una profunda impressió en Mendelssohn, evident quan de seguida va compondre l'Obertura "Les Hèbrides" (també coneguda com l'obertura de la cova de Fingal).
Durant el viatge, Mendelssohn s'havia fixat en la idea de commemorar
Escòcia a través d'una simfonia, i el 30 de juliol de 1829 va fer el primer
pas. La inspiració era específica, com va informar en una carta als pares després d'una visita al Palau de Holyrood a Edimburg:
"Al capvespre hem anat al palau on vivia i estimava la reina Maria; hi ha una petita habitació amb una escala d’esglaons sinuosos fins a la porta: per aquí van arribar i van trobar el secretari de la reina, David Rizzio. I tres habitacions més enllà hi ha un racó fosc, on el van assassinar.
La capella propera ara no té sostre, hi creixen l'herba i l'heura, i en aquell altar trencat Maria va ser coronada reina d'Escòcia...
...Tot es trenca i s'emmotlla i el cel enlluerna. Crec haver trobat avui en aquella vella capella l'inici de la meva simfonia escocesa.
Quan va dirigir l'Orquestra
Gewandhaus de Leipzig a l'estrena de l'obra, l'any 1840, Mendelssohn la va presentar com una peça de
música estrictament "absoluta", i el programa no feia referència a
cap connexió programàtica o representativa. No obstant això, els crítics,
inclòs Robert Schumann , van percebre un
caràcter popular en molts dels temes de l'obra.
De fet, la simfonia de Mendelssohn no
utilitza melodies populars d'Escòcia. Tot i així, la seva escriptura
evoca un esperit que molts dels seus oients contemporanis hauria considerat
folklòric, saturat d'una passió per les balades i altres
pseudo-exotismes que van excitar les ànimes romàntiques.
La Introducció, refinada a partir de l'esbós de Mendelssohn de 1829, és fosca i melancòlica, subratllada al principi per una rica orquestració en el registre mig d'oboè, clarinets, fagots, trompes i violes dividides. Entren els violins, i després la resta de l'orquestra, amb soques més apassionades. I, tanmateix, és una passió tranquil·la i alhora intensa. La introducció s'esvaeix en un pianíssim gairebé silenciós, i és en aquesta dinàmica on comença la part principal i més ràpida de l'obertura.
El musicòleg
Thomas Gray va més enllà basant-se amb molta imaginació en el caràcter del moviment marcat per Mendelssohn d'Allegro guerriero per a l'últim moviment. A
partir d'aquí, extrapola i, en una interpretació associativa de gènere, suggereix que
l'Adagio es pot prendre com una pregària inherentment femenina que condueix a
un final masculí de vitalitat militar.
El fet és que resulta difícil que cap oient no s’emocioni
en la recta final de la simfonia, quan la secció de vent-fusta, trompes i violes—pràcticament els mateixos instruments que obren la simfonia— passen del mode menor a un La major brillant per
cantar una mena d'himne de la victòria, un passatge que
el mateix Mendelssohn va comparar amb el cant d'un Männerchor (cor d'homes)
clàssic alemany.
L'estudiós Peter Mercer-Taylor ha proposat que aquest "Männerchor" és la clau del sentit últim d'aquesta simfonia: celebrar el "present" alemany a través de records d'un passat escocès.
