VERDI: RÈQUIEM
PROGRAMA:
VERDI: Rèquiem
Factoria Cultural
Terrassa: divendres, 1 d'abril, 20h.
Teatre de la Faràndula
Sabadell: divendres, 8 d'abril, 20.30h.
Auditori Enric Granados
Lleida: dissabte, 9 d'abril, 20h.
Palau de la Música
Barcelona: diumenge, 10 d'abril, 17.30h.
Teatre Tarragona
Tarragona: dilluns, 11 d'abril, 19h.
Basílica de Sta. María
Igualada: dimarts, 12 d'abril, 20h.
DIR. TITULAR: Xavier Puig
Hi ha partitures l'èxit de les quals s'amida través del silenci que separa l'última nota del primer aplaudiment: quant més perllongat és el silenci, més majúscul s'escriu el triomf. El silenci com una cambra de descompressió, o per ventura, com a una ruta que el públic segueix per tornar al temps present des de la dimensió intemporal de la música.  El millor exemple és el vídeo que tanca aquest pròleg, a on us trobareu un esblanqueït Claudio Abbado amb els estralls del càncer d'estómac que el consumia ben visibles en el seu cos, dirigint el 2001 les últimes raneres del Rèquiem de Verdi.  El moment més colpidor de l'enregistrament, que podeu reviure al final del paràgraf, és el silenci que estreny la conclusió de la música, quan Abbado roman immòbil amb els braços suspesos en el buit després que una inspirada Anghela Gheorghiu hagi declamat amb cara d'espant “Libera me, Domine, de morte aeterna”. En aquest instant de temps congelat i el llarg silenci cridaner que el subratlla, tal vegada descobrireu que Verdi no només havia compost un Rèquiem per solemnitzar la mort d'un amic, sinó també per enamorar-nos intensament de la vida. Visca! VERDI: RÈQUIEM “Un gran nom ha desaparegut del món! La seva era la reputació més estesa, la més popular del nostre temps, i era una glòria d'Itàlia! Quan l'altre que encara viu [Manzoni] ja no hi sigui, què ens quedarà?”. Aquestes van ser les paraules de Giuseppe Verdi en conèixer la notícia de la mort de Gioachino Rossini el 13 de novembre de l’any 1868. Pocs dies després, Verdi va escriure a l'editor de música Ricordi, proposant un Rèquiem col·laboratiu escrit pels "compositors italians més prestigiosos" per honrar la memòria de Rossini.  El mateix Verdi es reservà la cloenda de l’obra: el Libera me. Tothom va complir amb l’encàrrec, però una suma de motius econòmics i polítics ajornaren l’estrena fins a...120 anys després: l’any 1988 la "Messa per Rossini" va sonar per primer cop en el Festival de Música d’Stuttgart, conduïda per Helmut Rilling. Aquí la podeu escoltar: A la primavera de 1873, un mes després que Verdi enviés el seu Libera me a Ricordi, Alessandro Manzoni, un dels pensadors més importants de la Itàlia del segle XIX, va morir als 88 anys. Tant Verdi com Manzoni estaven profundament compromesos amb el Risorgimento, l'esforç polític i social italià durant dècades per unificar totes les ciutats-estat italianes en un sol Regne d'Itàlia, amb Roma com a capital.  Per honrar la memòria del seu amic, Verdi decidí de compondre una missa fúnebre per a cor, solistes i orquestra. El mateix Verdi dirigiria l'estrena de l'obra el maig de 1874 a l'església de Sant Marc de Milà, a on l'any anterior havia tingut lloc el funeral de Manzoni.  El Rèquiem Verdi transcendeix les definicions tradicionals de gènere. Verdi, un compositor d'òpera i no un catòlic especialment devot, busca el text emotiu i esquinçador de la missa de rèquiem per transmetre les emocions que apareixen quan una persona estimada mor: el dolor, la pèrdua, la tristesa, la ira, la por al judici i l'esperança d'una pau duradora tant per als difunts com per als qui es dolen. L'opulència de l'orquestra romàntica i el repartiment de les forces corals desmunten la intimitat d'un servei funerari. I és que des del principi, Verdi va concebre el seu Rèquiem per a concert, no per al culte.  L’obra comença amb el cor cantant a sotto voce, gairebé com un xiuxiueig, el text requiem aeternam (repòs etern) Els solistes s'incorporen al Kyrie eleison, demanant misericòrdia a Déu, i Verdi escriu una melodia —repetida polifònicament per cada veu— que circula per salts ascendents que s'estenen al llarg d'una octava, com si els cantants fessin repetidament una pregunta (un gest imitat per les cordes en els compassos de tancament). Després d'aquesta introducció meditativa, Verdi ens submergeix a cops de destral d’orquestra en un infernal Dies Irae. Travessant les diferents seccions del Dies Irae passarem de l'esglai a l'admiració fins albirar una llum d’esperança. Verdi utilitzarà les veus dels solistes per representar cada afecte mentre el cor sona gairebé com a una tornada. Dies Irae clou amb alguns dels textos més emotius del Rèquiem: Lacrymosa dies illa, qua resurget ex favilla, judicandus homo reus (Aquell dia és de plor, en què ressuscitarà de les cendres el culpable, per ser jutjat). Verdi, que no perd mai una oportunitat d'expressió oberta, escriu a la partitura que la mezzosoprano solista hauria de cantar el seu solo plorant. El que va començar en el perill de la ira acaba amb una pregària humil: Pie Jesu Domine: dona eis requiem. Amén (Misericordiós Senyor Jesús: doneu-los la pau. Amén). En aquest punt, només hem escoltat dues de les set seccions principals de l'obra, però hem recorregut aproximadament la meitat de la partitura. Després de la intensitat del Dies Irae, Verdi compon un Offertorio més íntim, destacant algunes de les veus individuals del conjunt: no només solistes vocals, sinó també els instrumentals: els violoncels, violins solistes i solistes de la secció de vents fusta de l'orquestra. Verdi torna a una textura més íntima amb el suplicant Agnus Dei, que compta amb un duet a capella entre els solistes soprano i mezzosoprano, als quals s'uneix tot el cor. El text demana a Déu que concedeixi a l'ànima el repòs etern (Dona eis requiem sempiternam), i Verdi utilitza l'orquestra per potenciar la petició dels solistes: el trio de flautes acompanyen a la soprano i a la mezzosoprano, els fagots i els violoncels fan costat els baixos corals. Al final del moviment els baixos semblen caure a terra (l'enterrament del cos) mentre que els violins s’enlairen fins al cel (l'ascens de l'ànima). Verdi comença el moviment final Libera me, amb el que és una de les seves referències litúrgiques més explícites, Libera me, Domine, de morte aeterna in die illa tremenda. Una repetició del terrorífic Dies irae interromp qualsevol sensació de calma o conclusió, però els remolins dels vents finalment s'esvairan deixant un paisatge nu per al Requiem aeternam final. Una partitura que va començar amb el xiuxiueig silenciós Requiem aeternam (Repòs etern) en la tonalitat de La menor acaba amb la súplica igualment silenciosa Libera me (Lliura'm), ara cantada en la tonalitat relativa de Do major. Verdi demana a gairebé tots els intèrprets de les forces acumulades a l'escenari que participin en el murmuri final del pianissíssimo, el mateix pianissíssimo del que va néixer. I després, el silenci ressonant dins teu, com un crit. Bon concert! |
|
