BEETH8VEN
PROGRAMA:
MOZART: Obertura Les Noces de Fígaro
F.J. HAYDN: Concert per a violoncel N.1
F. CRUIXENT: La victòria de la dona lluna (estrena)
BEETHOVEN: Simfonia N. 8
T. M. La Faràndula
Sabadell: divendres, 24 de setembre, 20.30h.
Palau de la Música Catalana
Barcelona: dissabte, 25 de setembre, 18.30h.
MOZART: OBERTURA DE LES NOCES DE FÍGARO (1786)
LLIBERTAT, IGUALTAT i FRATERNITAT
Obrim temporada amb l'obertura d'una de les primeres obres de la història de la música que reivindica la necessitat d'un nou ordre de llibertat, igualtat i fraternitat: Les Noces de Figaro (1786), partitura amb què el duet Mozart-Da Ponte inaugurava una col·laboració màgica que trasbalsaria el món de l'òpera.
Inspirada en l’obra La folle journée ou Le Mariage de Figaro de l’autor francès Pierre Agustin de Beaumarchais, considerat com a un dels grans inspiradors de la revolució francesa, va obtenir un èxit esclatant de públic quan finalment, superant els embats de la censura, s'estrenà a París el 1784, 6 anys després de la seva publicació.
Josep II, l'emperador austríac, que presumia de progressista, havia prohibit la representació de l'obra de Beaumarchais en els teatres dels seus regnes. Da Ponte, però, el va convèncer que ell i Mozart compondrien una òpera políticament correcta.
En tot cas, la filòsofa Martha Nussbaum argumenta en el seu llibre “Emociones Políticas” que l'òpera de Mozart-Da Ponte és tan políticament incorrecta com l'obra teatral, i, fins i tot, en un sentit més profund atès que indaga en els sentiments humans que constitueixen els fonaments necessaris d'una cultura pública de llibertat, igualtat i fraternitat.
I és que Mozart i Da Ponte van percebre una cosa que Beaumarchais no va saber veure: que l'ancien régime havia format als homes d'una manera determinada, convertint-los en éssers molt preocupats pel nivell social, l'estatus i la vergonya, i que tant els d’origen noble com els d'origen humil participaven d'aquest mateix condicionament social. El que uns no desitjaven perdre és el que els altres anhelaven. Però la seva obsessió general els impedia deixar obert en el món un espai per a l'amor.
A la fi, seran les dones les qui lideraran a Les Noces de Figaro de Mozart-Da Ponte el camí cap a la llibertat, igualtat i fraternitat que anys després s'encarnarien en la revolució francesa.
Aquí podeu escoltar l'obertura en aquesta versió d'una orquestra integrada per músics israelians, palestins i europeus, creada per Daniel Barenboim com a símbol de llibertat, igualtat i fraternitat entre els pobles: la West-Eastern Divan Orchestra
F. J. HAYDN : CONCERT PER A VIOLONCEL NÚM. 1 (1765?)
Fins al 1961, només existia un concert per a violoncel de Haydn. Era l’única obra d’aquest tipus del gran triumvirat clàssic vienès, (Haydn-Mozart-Beethoven) l'anomenada Primera Escola de Viena, a qui dediquem el programa d’aquest primer concert de temporada.
Tot va canviar el 1961 quan Oldřich Pulkert, arxiver del Museu Nacional de Praga, estava estudiant uns documents antics recollits en un castell de Radenín, un petit poble del sud de Bohèmia. Amagats entre les pàgines, Pulkert va trobar un conjunt de parts orquestrals signades per Joseph Weigl, el violoncel·lista principal de l’orquestra de la cort Esterházy des del 1761 fins al 1768. Havia aparegut el concert perdut, que va sonar per primer cop en aquesta sala del palau dels Esterházy a Eisenstadt, als qui Haydn va servir com a mestre de capella durant prop de 30 anys, des del 1762 al 1790.
Les peces encaixaren; el concert coincidia amb el que apareixia als catàlegs personals de Haydn, i fins i tot hi trobem un motiu al primer moviment que cita "Destatevi, O miei fidi", una cantata de celebració que Haydn havia compost per al dia de l’aniversari del príncep Nikolaus Esterházy I el 1763.
Podeu escoltar aquí el tema esmentat de la cantata (m. 3:23)
I la seva rèplica en el concert per a violoncel (m.19:41):
És molt possible que Haydn li dediqués l’obra. Haydn era especialment proper a Weigl abans que entressin al servei del príncep Esterházy. Van fer-se amics a Viena i fins i tot, Haydn va ser el padrí de dos dels fills de Weigl.
El cas és que el descobriment d’aquest concert, enguany farà 60 anys, va fer que H.C. Robbins Landon, un destacat investigador de la vida i obra de Haydn, deixés escrit que era "la troballa musicològica més important des de la Segona Guerra Mundial".
Una de les missions de l’OSV és donar espai a joves talents de la música perquè es puguin desenvolupar com a solistes. Celebrarem, doncs, l'aniversari rodó dels 60 anys de la resurreció d'aquest concert escoltant-lo en les mans de la violoncel·lista de Granollers Mariona Camats (1997).
Aquí la podeu escoltar acaronant Txaikovski:
.
Mariona Camats va guanyar el premi de la Crítica en la darrera edició del concurs El Primer Palau “per la bellesa del seu so i la sensibilitat demostrada en el concert”.
F. CRUIXENT: LA VICTÒRIA DE LA DONA LLUNA (2021)
1.
La gran baralla
2.
La lluna
3.
La dona
4.
La victòria
Està basada en una selecció de textos del poemari homònim
de Jaume C. Pons Alorda, que originalment és una successió de petits poemes
numerats del 100 a l’1 (XII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de 2007). Pons
Alorda i Anna Gual són els artistes convidats del Palau de la Música durant la
Temporada 2021/22
El cor de noies es divideix en 4 grups situats en diferents ubicacions, tant a l'escenari com al balcó, permetent diàlegs canònics i també jugar amb la idea de les fases de la lluna.
En l'obra els intèrprets utilitzen diferents tècniques,
com ara cantar o emetre sons sense els instruments, o també el "Cyber
singing" (tècnica del cibercant, creada pel compositor el 2010
en la seva obra simfònica "Cyborg").
El "Cyber
singing" introdueix una nova possibilitat d'interacció entre
intèrprets i compositor. El fitxer d’àudio preparat el reprodueix el músic des
del seu telèfon mòbil, un dispositiu que utilitza habitualment per
a altres propòsits. Per tant, defineix una nova possibilitat d’interacció entre
el compositor i intèrpret.
També l'instrument de percussió Steeldrum, que
recorda una lluna plena, té un paper rellevant en el tercer moviment de l'obra.
En dos
moments de la partitura es demana al públic que s'integri en la dramatúrgia per transmetre un
missatge essencial.
Així explica Ferran Cruixent la seva obra:
"El títol "La victòria de la dona lluna" és un viatge poderós, vital i alhora íntim, nostàlgic, oníric i transparent de 20 minuts, amb moments on, per exemple, tots els homes de l'orquestra (i després tots els homes del públic) hauran de recitar "La veritat és que sóc feble", i també al final, en una constel·lació de telèfons mòbils, el públic s'afegirà cantant "Ja som el mateix".
En el segon moviment el poema parla del rellotge i aprofito per picar l'ullet al metrònom que Beethoven esmenta en el segon moviment de la seva Simfonia N. 8."
I aquest és el relat que en fa de cadascun dels 4
moviments:
1. * Gran baralla * . Es refereix a la gran baralla del text, una baralla de sanació, "baralla sana de victòria". Imagina uns ballarins cos a cos, que s'enreden en un forcejament infinit, que no saps si s'estimen o es barallen. Un mar de corrents que van i vénen, que parteix de les onades més subtils fins a la gran força esplendorosa de la vida, la gran aparició de la dona lluna. Un immens mar que et porta a la vida. Sempre rodó, fèrtil, potent, sempre endavant. No ha de ser pesat, sinó que camini, que et tiri d'un cordill fins al final.
2. * La lluna *: comença amb el rellotge. Homenatge al metrònom de Beethoven a la 8a que interpretareu després. La lluna, un món de misteri, de màgia, d'abstracció, de bellesa callada, la lluna que es pentina, el mirall de l'ànima, la mística. I a partir del compàs 182, la tendresa, el maternal, l'esperança, el sublim, i finalment la nostàlgia, el record, la gran pregunta sense resposta (el vc. Sol).
La veu blanca, unida,
etèria i eterna.
3. * La dona * (la dona): com un recitatiu asiàtic, es presenta aquesta pregària, aquesta primera invocació a l'essència de la dona, l'autèntic fruit de la vida.
A partir del compàs 230 amb gran fluïdesa, no ha de semblar un 7/8, com si estiguessis en un llac de gran quietud, navegant amb una barca sense rems. El Steeldrum ha de tocar amb gran precisió i tot ha d'anar i venir amb gran qualitat rítmica, cap accent. Com decorats orientals que apareixen i desapareixen, com un teatre d'ombres, com si no existissin dificultats rítmiques.
A partir del compàs 268 domina el so eteri, lluminós, sense adormir-se, un somieig perfecte, un solo de violí, un amor infinit per la vida, pel so, per la màgia de sentir-se viu i feliç, una coreografia d'amor.
A partir del compàs 290 reapareix la pregunta sense
resposta de la fi del segon moviment, però ara és el violí només qui la
desenvolupa, portant-la a un clímax molt superior. La resposta arriba al compàs 319.
Molt minimalista, conceptual, ressons staccato en el cor.
La resposta a tot
és la "dona", la dona, i també "el dolor". El dolor del part,
però també el dolor de la incomprensió, de la dominació, de l'absència de
comunió, de l'egoisme masculí. I és just aquí, en aquesta súplica femenina,
quan l'home s'adona, interioritza aquesta injustícia, i, més enllà de
justificar-se, reconeix obertament la seva gran debilitat.
4. * La victòria *: reconeguda la realitat, ara la dona i l'home s'han unit, s'han fos en la naturalesa orgànica de la vida, reconeixen l'origen i poden ser per fi lliures. Per tots els continents hi ha eufòria d'haver aconseguit el més difícil: aquest reconeixement. La victòria més utòpica s'aconsegueix, el so ha de ser encara més obert que en el primer moviment.
Estem davant d'un acte d'alliberament, de celebració de la vida en el seu sentit més ampli. Hem guanyat tots! I, finalment, al compàs 407, ens omplen sons de l'Espai, del cosmos, i, després d'haver sentit la felicitat suprema, aixequem el cap i mirem aquest cos celeste que ens acompanya des que som humans, aquesta lluna llunyana, aquest mite, aquest desig on tot és aigua, tot és amor, amor per nosaltres, assegurances ja de qui som.
És aquest amor el
que ens uneix, el que ens converteix en un sol ésser, l'ésser humà, on el
gènere ja no té sentit.
És el fet d'haver
viscut el que ens omple. I ens fonem en aquest univers. I ens convertim en una
sola nota pedal ... la nota DO, metàfora de l'essència i la humanitat.
Ja som
el mateix ... som pols d'estrelles.
Aquí podeu escoltar una versió virtual d'aquesta obra de Ferran Cruixent, que estrenarem en aquest primer programa de la Temporada 2021/22:
BEETHOVEN: SIMFONIA N. 8 (1812)
L'any 1812, dues setmanes després que Napoleó decidís de cometre l’error majúscul d'envair Rússia, el compositor més popular de Viena va descobrir que estava més sol que un mussol. El 7 de juliol, Beethoven va exposar els seus sentiments més apassionats escrivint 3 cartes que mai no va enviar a una "Estimada Immortal" la identitat de la qual només ha pogut ser suposada malgrat els titànics esforços dels historiadors per posar-li nom i cara.
Aquí podeu escoltar la tercera carta:
“Sempre teu
Sempre meva
Sempre nostres”
Alguns dels amics i mecenes de Beethoven van desaparèixer de la seva vida aquell any per circumstàncies diverses, des de morts a ruïnes econòmiques. La seva salut trontollava, assetjada per doloroses malalties, i la sordesa progressava massa adequadament, com testimonia el mateix Goethe en aquest resum de la trobada que va tenir amb el compositor el mes de juny del 1812 en el balneari de Teplice: “Malauradament, Beethoven és una personalitat del tot indòmita. D'altra banda, cal disculpar-lo per la seva creixent sordesa, que és molt de lamentar i que potser perjudica menys la part musical que la social del seu ésser. Ell és ja de naturalesa lacònica que es duplica ara per aquesta pèrdua de l'audició."
Més enllà dels testimonis, tenim un retrat sòlid del Beethoven sofrent d’aquella època: la màscara facial de guix que per encàrrec dels editors del compositor li va fer Franz Klein durant els primers mesos del 1812.
És en aquest context que Beethoven dedicarà el seu temps a compondre altre cop simfonies a parells, la setena i la vuitena, com ja ho havia fet amb la cinquena i la sisena. Ambdós parells de simfonies germanes plantegen la diferència de caràcter entre les simfonies parelles i senars del gran sord: de la percepció comuna del progressisme en les senars a l’esperit conservador que desprenen les parelles. Diguem-ho d’una altra manera, mentre les senars sonen com a sentències gravades a foc en els murs de la història de la música, les parelles desprenen calma, joia i humor.
Tot i aquest l’entorn depressiu, Beethoven va fer de la Simfonia N. 8 una de les seves obres més simpàtiques i divertides.
El primer moviment (Allegro vivace e con brio) està dominat per un tema inicial obert, del qual sorgeix un segon tema relacionat. Un dels tocs enginyosos de Beethoven és que el primer i el darrer compàs són bessons: aquell tipus de brometa que podria haver fet el seu antic mestre, Haydn, l’esperit del qual surfeja damunt de tota la partitura.
La Simfonia N. 8 no té cap excusa per fer-se pesada: no hi ha moviment lent. En el seu lloc, Beethoven col·loca un allegretto més juganer “scherzando” la llegenda del qual ens diu està inspirat en el metrònom perfeccionat per Johann Maelzel, un dels personatges més excèntrics de l’època. Sembla que aquesta història va ser una invenció de l’amic més enemic de Beethoven, el mentider oficial de la seva biografia, el violinista Anton Schindler, “amic de Beethoven” de professió, com havia imprès en les seves targetes de visita. Fins i tot, anys després el mateix Schindler li va posar una lletra al segon moviment de la Vuitena, en honor o deshonor de Maelzel.
Aquí el podeu escoltar:
A manca de metrònom, el tic-tac sense aturador dels instruments de vent marcant el ritme ha estat reflectit pels estudiosos com a una altra invocació a l’esperit de Haydn a través del segon moviment de la seva simfonia del "Rellotge".
Beethoven devia sentir que no podia continuar la broma (Allegreto scherzando) del segon moviment amb una altra broma (scherzo) en el tercer i, per tant, va vestir aquest amb la disfressa del minuet amb denominació d’origen Haydn. Tot i així, les ganes de broma no desapareixeran. I és que aneu amb compte si us decidiu a ballar aquest minuet doncs us podeu trobar ensopegant en alguns dels seus compassos de pols enganyós.
Si el tercer moviment era un minuet bromista que invocava a Haydn, el quart prendrà el caràcter juganer de l’òpera mozartiana. Un rondó ampliat que confirma el caràcter de scherzo gegantesc de tota la simfonia reescrivint amb un to irònic les convencions de la simfonia clàssica.
Aquí la podeu escoltar en una versió molt personal de l'Orquestra de Rotterdam conduïda pel director canadenc Yannick Nézet-Seguin, que comparteixo perquè, entre d'altres virtuts, m'encanta com acaba el capicua del primer moviment, (minut 8:58):
La Simfonia N. 8 va sonar en públic per primer cop a Viena el 27 de febrer de 1814, en un concert que també incloïa la Setena Simfonia i la popular "Victòria de Wellington" de Beethoven, composta amb el suport dels invents de Maelzel. La crítica de l’època deixà escrit: "Els aplaudiments que va rebre no van anar acompanyats de l'entusiasme que distingeix un obra que dóna delit universal. ... El crític opina que la raó no rau en cap cas en la feblesa o manca de talent artístic, sinó perquè li seguia la Setena simfonia ... Si la Vuitena s'ha de representar sola a partir d'ara, no tenim cap dubte del seu èxit. "
Bon concert!!
