HUMOR VIENÈS
F. GULDA: Concert per a violoncel i instruments de vent
L. V. BEETHOVEN: "Simfonia de Simfonies"
Barcelona: dissabte, 7 de maig, 18.30h.
GULDA : Concert per a violoncel i instruments de vent Friedrich Gulda és l’únic músic de la història que ha mort dues vegades. La primera, de mentida; la segona, la que no té possibilitat de cap esmena. 9 mesos van separar una de l’altra. Un part a la inversa a la fi: el 28 de març del 1999, Gulda va fer enviar a les redaccions del diaris una nota anunciant la seva pròpia mort. Uns dies després, mentre col·legues i crítics competien per redactar l’obituari més sentit, Gulda va fer saber als periodistes que gaudia de bona salut, i els convidava a una "festa de la resurrecció”.  Aquest fet ja ens dóna una idea del tarannà “terrorista” de Gulda, considerat com a un dels intèrprets més importants de la postguerra gràcies sobretot a la seva innovadora interpretació de les sonates de Beethoven i dels concerts per a piano de Mozart que enregistrà amb Claudio Abbado en la dècada dels 80 del segle passat. Desil·lusionat amb el circuit de concerts, els seus programes rígids i els protocols de vestimenta, Gulda començà aviat a donar mostres de rebel·lia contra el sistema. Les seves accions més recordades són haver tocat despullat el Concert per a piano N. 23 de Mozart, argumentant que només el podia tocar nu degut a la puresa de la música, i improvisar en els recitals peces de collita pròpia enmig dels moviments de sonates de compositors il·lustres.  El jazz va ser el refugi de Gulda. Amb les seves paraules: "El jazz", és la música dels nostres dies, l'única música moderna i progressiva. Schoenberg no és realment nou; Bartok tampoc. I els compositors experimentals certament no ho són." Recordades són les seves col·laboracions amb Herbie Hancok i Chick Corea. El caràcter eclèctic de Gulda queda ben reflectit en el seu Concert per a violoncel i instruments de vent, (1988) compost per a lluïment del seu amic Heinrich Schiff, el violoncel·lista que l’estrenà. Una partitura en què músiques de diferents gèneres conviuen en ajustada harmonia, segons el menú descrit pel mateix Gulda "jazz, un minuet, rock, una mica de polca, un marxa i una cadenza amb dos espais perquè el solista improvisi". Quan la notícia de la mort real de Gulda arribà a les redaccions dels diaris el 27 de gener del 2000, els periodistes varen demanar discretes peticions de confirmació amb la còpia del certificat de defunció emès pel metge local de Weissenbach, Àustria. Havien passat 9 mesos des del seu simulacre de mort. Un part a la inversa: havia nascut un mite. En la seva tomba hi ha imprès aquest epitafi: “Si vols volar amb mi, que la terra tremoli al compàs”. Volem al compàs de la seva música i que la terra tremoli!  BEETHOVEN: Simfonia de Simfonies Text de Xavier Puig: Les imatges, busts i monuments ens presenten sovint un Beethoven seriós, fins i tot enfadat. Si bé és cert que amb els anys i les vicissituds de la vida (particularment els problemes de salut i la sordesa) va anar adquirint un caràcter esquerp, misantrop, melancòlic, a vegades desagradable o fins i tot violent, Beethoven mai va perdre un sentit de l’humor peculiar, poc comprensible pels qui l’envoltaven i que sovint el feia riure a ell sol. El seu caràcter es definia, ben bé com la seva música, pels sobtats canvis d’humor: capaç del més dramàtic al més còmic, del més transcendent a la broma més absurda, de la felicitat més plena a la depressió més profunda.  Nosaltres hem volgut triar avui els moviments més divertits per construir una Lustige Sinfonie, la simfonia humorística de Beethoven, i trencar el tòpic beethovenià. I és que l’obra simfònica de Beethoven comença amb una broma: la 1a.simfonia comença amb un final enlloc d’un principi. O és una pregunta on Beethoven es qüestiona la simfonia clàssica? En qualsevol cas és una bona sorpresa, més atrevida, rebuscada i menys innocent que les del seu mestre Haydn... Com ho és també el principi del Finale, amb aquella sorprenent formació del tema, on sembla que els violins estiguin aprenent a fer una escala de sol... Com Beethoven, comencem pel final! El nostre segon moviment no podia ser d’altre que l’Allegretto Scherzando de la 8a.simfonia. Una obra sorprenentment petita i clàssica al costat de la 7a i la monumental 9a. És alhora un homenatge i una paròdia de la simfonia clàssica (com Cervantes feu amb el Quixot i els antiquats llibres de cavallaria). I segurament també una burla de l’òpera bufa italiana que estava envaint la ciutat de Viena i que en poc temps arraconaria la seva pròpia música. La melodia rossiniana que es presenta és d’aquelles que xiularem tota la setmana, i el final és d’una característica felicitá buffa operística. Encara que ben trobada, hem de desmentir la història segons la qual el moviment es va inspirar en un cànon que Beethoven va dedicar a Mälzel (amic i inventor, entre d’altres, del metrònom) en un sopar de comiat. Tant el cànon com la història són una invenció del seu secretari (i biògraf “creatiu”) Anton Schindler, ja que l’artilugi no estava patentat quan Beethoven ja havia acabat la seva 8a.simfonia. Provablement la inspiració està més en el moviment mecànic del 2n.moviment de la simfonia El rellotge de Haydn, però amb un tempo més ràpid que el fa especialment graciós. Per al 3er.moviment, no podem oblidar que, malgrat el tòpic, Beethoven és l’inventor de l’Scherzo! O sigui, del joc musical en el què va convertir el galant Minuet que solia ocupar el 3er.moviment de les simfonies clàssiques. Tot i que a la 1a.simfonia encara el titula Minuet, el tempo ràpid i el caràcter ja són d’Scherzo, tal i com ho escriuria a partir de la 2a.simfonia. Avui us presentem l’Scherzo de la 3a.simfonia (Heroica) que és especialment hilarant. I així podrem comparar la rialla infantil de Mozart amb la gallinàcia de Haydn i la multitudinària, col·lectiva, salvatge riallada de Beethoven! I per acabar, un moviment festiu, alegre, popular, pastoral...com és la dansa del Finale de la 7a.simfonia. Un final de festa amb pirotècnia musical i tots els efectes per a fer aixecar el públic de la cadira, esclatar els aplaudiments i sortir del concert amb una rialla. I és que les simfonies de Beethoven són el testimoni d’una vida i obra que va lluitar contra tots els elements físics, socials i polítics per llegar-nos el missatge de l’alegria i la fraternitat humanes. No l’oblidem! Malgrat l’actualitat informativa, el bombardeig mediàtic, els missatges negatius i agressius que ens envaeixen... que ningú ens prengui el bon humor. Com diu una dita vienesa “la situació pot ser desesperada, però mai seriosa!”. Bon Concert! |
